El consistent vel dels oblidats

Yazidites, cristians i turcmans, entre altres minories religioses, estan sent víctimes de l’horror radical de l’Estat Islàmic

Ariadna Reina García

1 de març de 2018

El 17 d’agost del 2017 quinze civils van ser assassinats per l’Estat

Islàmic a Barcelona. El mateix dia i a la mateixa hora més del doble de civils estaven essent assassinats a l’Iraq. Els mitjans de comunicació d’arreu del món van envair l’esfera mediàtica amb la informació sobre els atemptats a la capital catalana. Pocs van informar de la massacre a l’Iraq.

En els darrers anys els atacs terroristes provocats per Estat Islàmic

en territori europeu han envaït l’esfera mediàtica. Barcelona, Londres,

Bèlgica, París. Cadascun d’aquests grans atemptats islamistes, dels úl

tims anys en territori occidental han suposat centenars de morts i un gran

impacte en les nostres societats. Les accions d’Estat Islàmic tenen objectius occidentals, però per damunt de tot, les principals víctimes són els mateixos musulmans. Les societats que més pateixen la seva violència són les d’Orient Mitjà i les d’altres països on predomina l’Islam.

Segons l’Observatori Internacional d’Estudis sobre Terrorisme (OIET), Iraq és el país que més atacs terroristes ha patit. Estat Islàmic ha perpetuat 309 atemptats en

aquest país des de gener d’enguany. A l’Afganistan s’han produït també 115 atacs durant aquests 11 mesos i a Nigèria, 67. D’altra banda, Turquia ha estat un dels països que més atemptats ha patit durantels últims anys, especialment provocats pel

conflicte kurd i la intervenció a Síria. Cap a 300 persones van morir l’any 2016 en diferents atemptats perpetuats pel Daesh o pel grup armat Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El grup terrorista islàmic porta acumulades ja 10.326 víctimes, el 95% de les quals proce deixen de països musulmans.

A tots aquests països orientals hi ha molts civils que actualment fugen de la barbàrie, moren de fred en les fronteres tancades amb filats i s’afoguen cada dia tractant de creuar el Mediterrani. Homes, dones i nens abandonats, criminalitzats,

oblidats.

Més de catorze minories estan actualment perseguides pels jihadistes a l’Iraq. Grups ètnics–religiosos com els turcmans, els shabak, els xàquies o els yazidites han après

a viure sota la intolerància i els prejudicis durant molts anys. Durant els segles aquestes minories han estat objecte de persecució de l’imperi Otomà, el règim de Saddam Hussein, els terroristes de Al Qaeda, i ara de l’Estat Islàmic. Malgrat això en l’actualitat encara no ocupen les portades dels diaris, ni són el tema central de cap debat polític.

El món occidental es lamenta i es pregunta sistemàticament com va poder el Tercer Reich portar a terme aquella brutal persecució i massacre contra els jueus el 1935 sense que la comunitat internacional actués fins a ja iniciada la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939. Des de la creació de l’ONU, la societat occidental sembla tenir molt clar que actualment seria molt difícil que tornes a passar un genocidi de tals dimensions, i que si succeís ningú es mostraria indiferent davant els fets, gràcies als valors humanitaris que ens han inculcat des de ben petits. Però a la pràctica, part de la societat, i en concret, bona part de la classe política, tot i conèixer les barbàries que ha viscut la humanitat, mostra dia a dia la seva indiferència davant els atacs que està produint l’ISIS a aquestes minories oblidades. Ni tan sols es mostra interès per conèixer el que realment està passant.

Europa té l’afany de preocupar-se tan sols per allò que l’afecta directament. De forma hipòcrita presumeix dels actes en defensa dels drets humans, però això es limita a publicar un simple missatge al Facebook o Twitter.

A ple segle 21 encara es persegueixen a aquelles comunitats que practiquen una religió diferent, i creuen en un altre déu. Pero es coneix millor als protagonistes d’aquest genocidi que a les seves víctimes. Nombrosos civils que han d’abandonar les seves cases per emprendre un nou camí incert, sense saber si moriran o seran segrestats per l’EL. Aquestes víctimes viuen actualment amb el terror impregnat

en les seves vides, són víctimes en cara avui no tenen ni veu ni vot.